Back حركة مناهضة للأسلحة النووية Arabic Movimientu antinuclear AST Anti-nuclear movement English Kontraŭatomenergia movado Esperanto Movimiento antinuclear Spanish Tuumavastane liikumine Estonian Mugimendu antinuklear Basque جنبش ضدهسته‌ای Persian Mouvement antinucléaire French Movemento antinuclear Galician

Moviment antinuclear

120.000 persones van assistir a una protesta antinuclear a Bonn, Alemanya, el 14 d'octubre de 1979, després de l'accident de Three Mile Island.[1]
Manifestació antinuclear a Colmar, al nord-est de França, el 3 d'octubre de 2009.
Manifestació contra la planta d'energia nuclear el 19 de setembre de 2011 a Meiji Shrine a Tòquio.

El moviment antinuclear és un moviment social que s'oposa a diverses tecnologies nuclears. Alguns grups d'acció directa, grups ecologistes i organitzacions professionals[2][3] s'han identificat amb el moviment tant a nivell local, com nacional, i internacional. Els grups antinuclears més importants inclouen la Campanya per al Desarmament Nuclear, Amics de la Terra, Greenpeace i l'Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear. L'objectiu inicial del moviment va ser el desarmament nuclear, tot i que des de finals de 1960 l'oposició ha inclòs l'ús de l'energia nuclear. Molts grups antinuclears s'oposen tant a l'energia nuclear com a les armes nuclears. La formació dels partits verds en els anys 1970 i 1980 va ser sovint el resultat directe de la lluita antinuclear.[4]

Hi ha hagut moltes manifestacions i protestes antinuclears de grans dimensions. Una de les més grans es va produir al juliol de 1977 a Bilbao, amb unes 200.000 persones. Després de l'accident de Three Mile Island, el 1979, es va celebrar una protesta antinuclear a la ciutat de Nova York, amb la participació de 200.000 persones. El 1981, la major manifestació antinuclear d'Alemanya es va dur a terme per protestar contra la central nuclear de Brokdorf, a l'oest d'Hamburg, prop de 100.000 persones es van trobar cara a cara amb 10.000 agents de policia. La protesta antinuclear més gran va tenir lloc el 12 de juny de 1982, quan un milió de persones es van manifestar a la ciutat de Nova York en contra de les armes nuclears. La protesta de 1983 contra les armes nuclears de Berlín Occidental va aplegar prop de 600.000 participants. Al maig de 1986, arran de la catàstrofe de Txernòbil, s'estima que entre 150.000 i 200.000 persones es van manifestar a Roma per protestar contra el programa nuclear italià.

Durant molts anys, després de la catàstrofe de Txernòbil, l'energia nuclear estava fora de l'agenda política en la majoria dels països, i el moviment antinuclear semblava haver guanyat el pols i amb alguns grups antinuclears desmantellats. Però en els anys 2000, arran de les activitats de relacions públiques de la indústria nuclear,[5][6][7][8][9] els avenços en els dissenys de reactors nuclears, i les preocupacions sobre el canvi climàtic, les qüestions d'energia nuclear va tornar en les discussions de la política energètica d'alguns països. Però l'accident nuclear japonès, el 2011, va sotragar el renaixement de la indústria de l'energia nuclear i va reviure les passions antinuclears a tot el món, posant els governs a la defensiva.[10] A partir del 2011, països com Austràlia, Àustria, Dinamarca, Grècia, Irlanda, Itàlia, Letònia, Liechtenstein, Luxemburg, Malta, Portugal, Israel, Malàisia, Nova Zelanda i Noruega continuen oposant-se a l'energia nuclear.[11][12] Alemanya i Suïssa estan eliminant l'energia nuclear.[12][13]

  1. ↑ Herbert P. Kitschelt. Political Opportunity and Political Protest: Anti-Nuclear Movements in Four Democracies British Journal of Political Science, Vol. 16, No. 1, 1986, p. 71.
  2. ↑ Fox Butterfield. Professional Groups Flocking to Antinuclear Drive, The New York Times, March 27, 1982.
  3. ↑ William A. Gamson and Andre Modigliani. Media Coverage and Public Opinion on Nuclear Power Arxivat 2012-03-24 at Archive.is, American Journal of Sociology, Vol. 95, No. 1, July 1989, p. 7.
  4. ↑ John Barry and E. Gene Frankland, International Encyclopedia of Environmental Politics, 2001, p. 24.
  5. ↑ Leo Hickman. «Nuclear lobbyists wined and dined senior civil servants, documents show». The Guardian, 28-11-2012.
  6. ↑ Error: hi ha títol o url, però calen tots dos paràmetres.Diane Farseta. «[{{{url}}} The Campaign to Sell Nuclear]». Bulletin of the Atomic Scientists p. 38–56, 1 setembre 2008, vol. 64 no. 4.
  7. ↑ Jonathan Leake. "The Nuclear Charm Offensive" New Statesman, 23 May 2005.
  8. ↑ Union of Concerned Scientists. Nuclear Industry Spent Hundreds of Millions of Dollars Over the Last Decade to Sell Public, Congress on New Reactors, New Investigation Finds Arxivat 2013-11-27 a Wayback Machine. News Center, February 1, 2010.
  9. ↑ Nuclear group spent $460,000 lobbying in 4Q Business Week, March 19, 2010.
  10. ↑ «Japan crisis rouses anti-nuclear passions globally». Washington Post, 16-03-2011. Arxivat de l'original el 2012-01-18. [Consulta: 21 març 2014].
  11. ↑ «Nuclear power: When the steam clears». The Economist, 24-03-2011.
  12. ↑ 12,0 12,1 Duroyan Fertl. «Germany: Nuclear power to be phased out by 2022». Green Left, 05-06-2011.
  13. ↑ James Kanter. «Switzerland Decides on Nuclear Phase-Out». New York Times, 25-05-2011.

Developed by StudentB